31 de des. 2013
Aconseguirem racionalitzar l'horari? Catalunya 2014 (Presència, 29 de desembre de 2013, ElPuntAvui)
El país requereix de noves estructures que permetin principalment fer que la ciutadania millori la qualitat de vida, per això es fa del tot imprescindible tenir en compte el factor temps. Els experts que s’agrupen a la Iniciativa per a la Reforma horària - Ara és l’hora creuen que ha de ser una variable rellevant en la recerca de creixement i de benestar davant el desafiament de la crisi econòmica devastadora.
Ens calen nous vectors que ens permeti reconstruir l’economia productiva i la política pública.El moment zero s’apropa i a ningú se li escapa que reformar els horaris per tal d’adaptar-los a uns més racionals és una gran oportunitat. Aquest proper any esdevindrà clau per a la definició de les bases que ens retornin a l’organització del temps de vida quotidiana que havíem tingut sempre, amb excepció dels darrers cinquanta anys, sobretot a les ciutats i, en menor mesura, en ambients rurals.
La coincidència entre experts i Govern de la Generalitat de Catalunya és total en que cal desfer-se de la rèmora que representen els horaris actuals que tenen el seu origen en el "desarrollismo" franquista. A gairebé tota Europa, l'horari laboral és de 9 a 5, parant un màxim d'una hora per dinar a meitat de la jornada. A l'Estat espanyol –i per tant a Catalunya-, però, és habitual que els treballadors s’aturin dues hores per dinar i que les seves jornades s'allarguin fins a les 7 o les 8 del vespre. Aquesta jornada poc compactada provoca sopar a partir de les 9 en els millors dels casos, dificulta el temps de cura d’infants i gent gran, afebleix la participació cívica i comunitària, impossibilita el consum de cultura i per descomptat baixa l’eficiència de les organitzacions. El prime time s’acomoda a horaris que fan reduir les hores de son. En definitiva se solapa el temps personal i el temps de descans.
Els horaris que tenim no tenen l’origen en el clima, això és un mite que es desmunta viatjant a Portugal, Marroc, Itàlia o Grècia i comprovant que tots ells també sopen a les 7 de la tarda. I que tampoc és un horari de tota la vida ja que a les antigues colònies espanyoles també tenen un de més racional.
Aquest any, els experts respondran amb informes i dictàmens a qüestions com el calendari, el fus horari òptim, la sincronització d’horaris laborals, comercials, escolars i culturals. També donaran resposta sobre com omplim el temps de totes aquelles persones que per manca de feina o per edat disposen de moltes hores. La voluntat és impulsar una comissió d’estudi al Parlament de Catalunya. A diferència del posicionament contraposat en altres debats públics com per exemple l’ús d’energia nuclear, els estudiosos del temps -de diferents disciplines i visions ideològiques- coincideixen en el diagnosi, fet que ens fa ser optimistes pensant que la reforma és a tocar.
1 de des. 2013
"Las horas", article de Judit Carrera a El País
En las últimas semanas, se ha reactivado el debate sobre la necesidad de una organización más racional de los horarios como respuesta a algunos de los principales desajustes de la sociedad actual. Un grupo de expertos catalanes ha impulsado una interesante Iniciativa para la Reforma Horaria que busca concienciar al conjunto de la ciudadanía de los beneficios de una mejor organización de los tiempos colectivos y forzar, así, cambios políticos y sociales de envergadura.
El proyecto parte del reconocimiento de que la actual distribución del tiempo, con tardías comidas y largas jornadas laborales, no tiene nada de natural ni cultural sino que es el resultado de los años del desarrollismo franquista, en los que la escasez obligaba a los hombres a tener dobles jornadas laborales para llegar a fin de mes. Anteriormente, aquí, con este mismo clima, se comía al mediodía y se seguía lo que ahora llamamos horarios europeos. A este desajuste provocado por la necesidad también contribuyó la decisión política de Franco en 1942 de adaptar el huso horario de España al de la Alemania nazi, alejándolo del que le corresponde por posición geográfica, el del Reino Unido y Portugal.
Uno de los resultados de la perpetuación de este modelo es el desencaje entre horarios laborales y escolares. Las extensas jornadas de trabajo no garantizan eficiencia ni productividad, y el fracaso escolar, gran lacra de nuestro sistema, es el resultado de la falta de acompañamiento paternal de sus hijos fuera de la escuela. El consiguiente desorden también tiene efectos nocivos para la salud, porque la sensación de no llegar a nada y el dormir 50 minutos menos de media que el resto de los europeos son fuente de ansiedad, bajas laborales, accidentes de tráfico y, en general, una mayor medicalización.
En realidad, la sensación de escasez de tiempo no deriva exclusivamente de una mala organización social, sino también de la falta de sincronización de los tiempos en la esfera pública, porque el elevado ritmo de las finanzas, que son las que marcan el paso, contrasta con el de la vida cotidiana, la educación o la política, que por naturaleza requieren tiempos largos, sedimentación y amplios consensos. Las nuevas tecnologías tampoco son ajenas a este desasosiego, porque incrementan el número de estímulos y vivencias por unidad de tiempo y aumentan así la sensación de aceleración.
La Iniciativa para la Reforma Horaria tiene la virtud de ofrecer soluciones pragmáticas y parte de la convicción de que existe un amplio consenso social latente sobre los beneficios del cambio para mejorar la calidad de vida.
Sin embargo, el aspecto más interesante de la propuesta es su potencial efecto positivo sobre la salud de la democracia. Actualmente, la franja de población de entre 30 y 50 años, que está en una posición privilegiada para construir ciudadanía, no tiene tiempo para la vida pública porque está desbordada por la necesidad de compatibilizar la vida laboral con el cuidado de niños y mayores. Así, un efecto indirecto de los malos horarios es la excesiva profesionalización de la política, una de las causas de la actual desafección y de muchos casos de corrupción. Otra consecuencia política de los actuales horarios es la creciente mercantilización de la vida íntima. La dificultad de combinar todas las esferas vitales lleva a las familias que se lo pueden permitir a subcontratar cada vez más todo tipo de servicios personales. Ya no hay tiempo para saborear la vida, sólo para “gestionarla”, y cuanto más se depende del mercado para todo, menos se confía en los otros y más se fragiliza la vida en común. A esta presión se le añade la destrucción de servicios públicos de apoyo a las familias vinculados a educación (guarderías, escuelas, extraescolares) y salud (atención primaria, hospitalaria, dependencia).
En realidad, la gran prioridad política del cambio horario debería ser la igualdad entre hombres y mujeres. Hoy, las principales víctimas del sistema actual siguen siendo las mujeres, forzadas a demasiados equilibrios entre vidas profesionales activas y cuidado familiar. Actualmente, por cada 26,3 mujeres que trabajan a tiempo parcial sin quererlo, tan sólo un hombre lo hace. Y, aquí, cambiar los horarios sería un factor necesario pero no suficiente. Se requieren políticas decididas de igualdad que protejan también a los muchos padres que hoy quieren ejercer de padres. El valor del cuidado está emergiendo como uno de los elementos sobre el cual podría pivotar una reforma política de gran calado. Ponerlo en el centro del debate tiene la virtud de devolver humanidad a la política, porque reconoce la fragilidad, la dependencia mutua y la reciprocidad como motores de la vida en sociedad. De ello se derivan acciones que están teniendo éxito en otros países, con beneficios para el desarrollo económico y mejoras sustanciales en los índices de igualdad. Lejos de constituir el problema central de la organización social, la cuestión del cuidado podría abrir una buena pista para salir del atolladero en el que nos encontramos.
Judit Carrera es politóloga
"Alguna cosa més que ús del temps" de Patrícia Gabancho al Diari ARA
En una visita a Falset, amb aquell paisatge aspre i alhora generós de les vinyes enfilades als turons, el meu guia em va fer notar que no hi havia filferrades. Les finques es toquen amb tan sols alguna fita que en marca els límits, invisible per qui no la sàpiga. Em va advertir que, quan veiés un tros emmarcat per tanques, podia posar la mà foc que era propietat d'un espanyol. Els catalans, va dir, en tenen prou guardant l'escriptura en un calaix i parlant amb el veí per dir-li "Fins aquí lo teu". Vaig pensar en les masies ara emmurallades de la costa, on els nou-rics russos estableixen fortaleses com qui construeix un búnquer. Cada terra fa sa guerra. La manera d'estar en el món és un conjunt molt subtil de gestos, una mena de tronc central que organitza la societat entorn d'uns valors transmesos de generació en generació. I, al voltant, perifèries diverses -les filferrades dels viticultors espanyols- que comencen el seu procés d'integració, lent, porós. Per sobre, les lleis que estableixen la vigència d'un ordre més o menys pactat per la col·lectivitat.
Si les lleis es fan molt lluny d'aquesta comunitat, o sense tenir-la en compte, és fàcil que l'ordenament vulneri la tradició local. I que, amb el temps, l'esborri. Tenir poder o no tenir-ne per fixar aquesta mena de lleis no és, doncs, banal. Avui basta que els vents del Congrés de Diputats bufin centralistes perquè l'aparell legal destrueixi els fonaments catalans. Pensem en la llei d'unitat de mercat que ens ve a sobre: quan Madrid esgrimeix la paraula unitat n'hi ha per tremolar. Sembla que no passa res, però per sota es van trencant tènues lligams de la societat catalana amb la història i amb la terra.
Quan vaig escriure la Crònica de la independència , una ficció sobre una Catalunya lliure l'any 2027, em vaig esforçar a descriure canvis en el món educatiu, econòmic, de treball, etc., que eren impossibles d'implantar amb les competències autonòmiques. M'interessava demostrar que ens organitzen des de Madrid, perquè l'autonomia consisteix a descentralitzar la gestió i mantenir la decisió a Espanya. Vegeu la llei Wert. I ho aprofito per dir que la proposta federal del PSOE manté vigent el sistema de "Catalunya paga, Andalusia mana i Madrid decideix".
Una de les coses que el llibre canvia és l'ús del temps: els horaris, un tema que ara s'està plantejant amb intel·ligència a la societat i en aquest diari. Els horaris comercials són un model de convivència, tant en la intimitat familiar com en el conjunt social. El model que jo posava era de tancament esglaonat: a les 6 a la feina, a les 7 els comerços, a les 8 els equipaments culturals. És del tot racional, està més o menys vigent als països europeus i el vaig viure durant la meva joventut a l'Argentina. La vella reivindicació de les 8 hores en un cicle de feina, lleure i descans només té sentit si el lleure és llarg i compacte. Deixem de treballar quan mentalment desconnectem, i això es produeix si pleguem del tot. Si el gest es produeix a les 8 del vespre, la vida s'escurça, la família se'n ressent i el consum cultural disminueix.
L'horari demencial dels espanyols, trencant el lleure en trossos, fa la vida més curta i més pobra. Curiosament només permet amb comoditat les efusions comercials: pots comprar al migdia -o sortint a quarts de nou!- però al vespre ja no tens ganes de cultura, ni de res. No és estrany que els índexs culturals siguin més baixos que els dels països racionals. A Buenos Aires, per exemple, els centres comercials estan oberts en diumenge i fa feredat veure com s'hi acumulen centenars de joves que no són capaços de trobar una altra diversió que no sigui veure aparadors: si a la criatura humana la deixes comprar, compra. Però això també escurça metafòricament la vida. I no vaig contra el comerç, sinó contra el comerç com a sinònim de lleure.
Sabem que aquests horaris ens vénen del franquisme, que no vacil·lava a empitjorar la vida per tapar les mancances d'un règim cruel. Calia doble jornada laboral. Però estic segura que els horaris s'han mantingut per l'aversió espanyola al canvi i també perquè és un timing que s'ajusta a les apetències del funcionari madrileny. Que això resulti en pitjors resultats escolars, entre altres coses, no importa a ningú. Catalunya no podrà recuperar els seus horaris europeus mentre no sigui mestressa de la seva organització social. Una manera de produir, una manera de disfrutar, aprendre i crear, una manera de comprar i vendre. Estic descrivint una nació. Ara falta que sigui lliure.
Patrícia Gabancho
Publicat al Diari ARA el 29 de novembre de 2013
Subscriure's a:
Missatges (Atom)